Noa Garc铆a

Fins hi tot abans d’haver començat el primer any a la llotja, la Laura i jo ja parlàvem de lo genial que seria marxar fora a fer un Erasmus. Amb aquest entusiasme vam seguir un a un tots els passos quan va arribar el moment i vam estar juntes esperant que no ens enviessin a destins per separat.

La nostra aventura va començar el dia 16 d’abril amb un correu dient-nos que marxàvem a Paris​. De seguida vam posar-nos en contacte amb la nostre escola d’acollida: L’​École Estienne​, a qui vam enviar els portfolios i vam demanar la informació de les assignatures per poder preparar-nos bé tot el tema de les equivalències. No vam trigar en rebre resposta: una llista d'assignatures recomanades que vam aconseguir quadrar amb les de Barcelona. Amb això resolt, vam començar a buscar residències més o menys econòmiques per a viure durant l’estada. En el meu cas això no va ser gens fàcil, de seguida es van omplir totes i una setmana abans de marxar encara no tenia on instal·lar-me. Vaig trobar una residència, l’​Association du Foyer de Charonne que era cara i es trobava a mitja hora en metro de l’escola, però que tenia una habitació lliure per llogar-me.

Quan vam arribar a Paris encara quedava una setmana abans de començar les classes. Vam aprofitar per conèixer la ciutat, visitar museus i fer vida fora. A la vegada, vam començar a fer amics a la residència, on hi havia gent francesa però també espanyola. El fet de que hi haguessin més persones espanyol parlants però que a la vegada parléssin el francès va fer que el meu aprenentatge de la llengua fos una mica més divertit, ja que, durant les primeres setmanes, m’ensenyaven una frase nova cada dia.

Vam començar les classes. El primer dia, la Laura, jo i l’Isabel (estudiant Erasmus+ que venia de Madrid) vam quedar amb l’Elisabeth, qui ens va ensenyar l’escola i ens va portar a la nostra nova classe. Un cop allà van parlar una mica tots els que serien els nostres professors i després ens van repartir un horari. L’horari era el que feien els alumnes d’il·lustració (a partir d’ara companys de classe), però no eren les mateixes assignatures que de bon principi l’Elisabeth ens havia dit de fer i per tant no eren amb les que esperàvem fer equivalència. Arreglar això va ser lent.

Al principi, els nostres companys van ensenyar els treballs que havien estat fent durant la quarantena i la Laura i jo vam flipar. Tots ells havien treballat de manera tradicional però amb tècniques i estils molt diferents. Personalment, tenia moltes ganes de poder fer coses de manera tradicional, ja que durant el curs passat vaig agafar-li por i gairebé no vaig sortir del digital, que de fet, no m’agrada. Després d’això ens van presentar la proposta de treball al que vam dedicar els primers mesos.
En general tots els treballs que vam fer eren treballs grans, des de 5 il·lustració al primer fins a 25 a l'últim.

Si bé tot això ens va motivar, de seguida vam notar que nosaltres no formàvem part de la classe. Els companys no ens parlaven i els professors no es preocupaven perquè nosaltres entenguessim allò que es parlava durant la classe. Un cop fins hi tot vam anar a l’escola i després d’estar un hora esperant que arribés algú més ens van dir que no hi havia classe aquell dia, que es pensaven que ja ho sabíem.
Encara va ser més difícil quan, durant el mes de desembre, vam estar confinats. Amb això algunes de les classes es van cancel·lar. Ara l’horari canviava cada dues setmanes, però nosaltres no rebíem els correus dels professors ni teníem l’aplicació amb la qual s’informava als alumnes dels canvis d’horari.

Quan el confinament va acabar, vam haver de duplicar les hores de classe d’algunes assignatures, per poder finalitzar a temps tots els projectes i recuperar el temps que durant l’últim mes havíem perdut. Per les classes de gravat, per exemple, vam començar a fer 9 hores setmanals.

D’altra banda, quan el confinament es va acabar, vam poder aprofitar un altre cop per visitar museus, exposicions, parcs naturals i passejar per la ciutat. Ara ens quedava poc temps d’Erasmus i tant nosaltres com els nostres amics volíem aprofitar-lo al màxim.

Ara que sóc a de nou a Barcelona, penso en tot el que he viscut i em sento afortunada. L’escola em va donar confiança en mi mateixa i en el meu treball, vaig aprendre a treballar de manera tradicional sense por a fer alguna cosa malament, vaig experimentar noves tècniques i veient com treballaven els meus companys vaig millorar les meves obres. A més a més, vaig aprendre conviure de manera independent i a moure’m sola per una ciutat desconeguda.
Vaig arribar a França coneixent dues paraules de la seva llengua i torno a casa amb una muntanya.

Aquesta és una experiència que, tot i les dificultats d’adaptació, de la llengua i les causades pel Covid-19, repetiria i recomanaria amb el petit consell d’intentar aprendre l’idioma abans d’arribar.