El cartell del 250è aniversari de Llotja

Cartell dissenyat per Enric Satué

Enric Satué explica:
He construït un cartell contundent, visualment i simbòlicament, amb el qual pretenem produir una forta impressió.
L’una és l’enunciat, monumental i aclaparador, que diu «250 anys de Llotja». L’altra és la nòmina, igualment monumental i aclaparadora, dels grans alumnes que donen llustre a l’escola. És gràcies a ells que Llotja disposa d’un territori amb un nomenclàtor fabulós, goso a dir que únic al món. En altres matèries, Catalunya no pot presumir gaire, però de grans artistes n’anem sobrats. Llotja té exalumnes que enlluernen com miralls (Fortuny, Gaudí, Picasso, Nonell, Llimona, Miró...) Té mestres competents com Martinell, Labarta, Sanvisens, García Morales... I companys de promoció com Tusquets, Soler Jové, Trias... Al cartell n’hi he referenciat una cinquantena llarga, que no pesa gens ni mica perquè m’ha sortit etèria. Sense cap anàlisi, cap selecció ni cap interpretació, he plantejat el cartell convençut de posar un «250 anys» monumental, que ompli tot sol el cartell, adornant i avalant la muntanyenca visió un estol de noms gloriosos que passen, en forma de núvols, al llarg dels dos segles i mig d’un
exercici pedagògic continuat, bastint un monument perdurable. Aquest segon argument, el dels noms que fan coixí, és secundari, però també és complementari, i l’he tractat amb la tècnica antiga i artesana de l’esfumat per tal de donar sensació d’ambigüitat d’aparèixer i desaparèixer, immersos en l’atmosfera talment com en un somni. Hi són i no hi són, i el prestigi que atorguen a la institució penso que és clar i lleuger, presentant-los tal com són, cantant la veritat de l’art amb elegància i discreció, poèticament i cromàticament. Però també tipogràficament, perquè la lletra d’impremta que he fet servir no és d’un tipus qualsevol. És exclusiva d’un estudi de disseny francès dels més categòrics als anys 80 (el Grapus de Pierre Bernard), que la hi vaig manllevar per un altre cartell que m’estimava molt, d’ara fa uns deu anys. No és una lletra com les altres perquè, per tal de dir el que ha de dir –un fet tan gran com una muntanya adormida– calia que fos única i intransferible. I aquesta ho és d’intransferible (o almenys ho era quan es va crear) perquè no la van comercialitzar i només la feien servir ells. I és única perquè el malaguanyat Pierre la va fer inspirat en la rústega tipografia de les matrícules del transport públic parisenc del temps de la Belle Époque. No té els anys de Llotja, però Déu n’hi do, té el seu pedigree i és una recambra que eixampla l’ànima. I avui, un cop passat el cartell per les proves corresponents de qualitat, eficàcia i caducitat, crec que compleix allò que se’m demanava, i fins i tot potser amb nota (l’encàrrec depèn d’una escola, i tot podria ser) així com les dues consignes que m’imposo com a norma. He anat a l’essencial després de treure el sobrant, i he fet un cartell prou original, explícit i seductor per a agradar als dos poetes alhora: a Brossa i a Martí i Pol. I per extensió a alguns dels aquí presents, perquè estic segur que l’estructura constructiva complaurà als arquitectes, la flaire poètica commourà als artistes, i l’execució impecable satisfarà als dissenyadors. Almenys, aquest ha estat el meu propòsit, i la nostra ambició és que agradi a tothom. Ara bé, si l’enciclopèdia del disseny defineix el logotip com «una seqüència de lletres característica», des d’aquest punt de vista el cartell que presentem, de 2 m d’alçada,
per poc que el reduíssim a 5 cm es convertiria un logotip, perquè és fet amb una seqüència de lletres característica. Però del logotip en parla ara mateix un alumne afortunat que ha guanyat un concurs.